dimecres 5 de novembre de 2008

Schadenfreude

Els alemanys, com a raça superior que són, tenen paraules per a tot. Schadenfreude és l'alegria que se sent gràcies a la desgràcia o el patiment d'algú altre. És coneguda per tots la tendència de l'home a gaudir dels infortunis aliens, sobretot d'aquells que esdevenen a persones superiors. Doncs bé, a partir d'ara tots podreu schadenfreudar-vos a gust amb mi, donat que, definititivament, sóc idiota.
El meu intel·lecte, un dels meus tresors més estimats, tan valuós que gairebé mai l'utilitzava per no gastar-lo (igual que li passa al meu penis), s'està esvaint. Jo, que era un alumne aplicat, envejat en ocasions, he passat a ser, no un mediocre, sinó part del lumpen acadèmic. Algun gen defectuós, fins ara adormit, s'ha despertat, disposat a fer tota la feina endarrerida que tenia. No només no aprenc, sinó que oblido tot allò que ja sabia.
I ara, quina alternativa em queda? Fer-me esportista? Ho dubto. Viure de la meva bellesa? Malament. Ni tan sols puc fer-me professional del sexe, perquè a tot arreu em demanen experiència.
Tornant cap a casa des de l'institut em deia a mi mateix " No passa res, una mala època la té qualsevol", però quan he necessitat quaranta minuts, tres paelles, una olla, dues forquilles, unes tisores, un ganivet i una mena de got estrany per fer-me un plat d'arròs amb tomaquèt, he vist que la meva situació no té remei: sóc idiota.
Per tant, aneu-vos acostumant al nou Quique. Em raparé dues línies paralel·les a la cella, gastaré una fortuna en gomina, em compraré una moto i començaré a escriure el meu nom amb K.

Oi que us sentiu més feliços, ara?

dimarts 28 d’octubre de 2008

La nostra vida és una merda.

Ahir per la tarda, tan sols unes hores abans que els nostres anus quedéssin metafòricament irritats pel surrealista examen de Física, vam passar la tarda a la biblioteca, intentant ficar a pressió una mica més de coneixement dins les nostres ments saturades, i vam arribar a aquesta conclusió:
"La nostra vida és una merda".
I per què? Doncs perquè últimament tota ella gira al voltant dels estudis. És trist, però és així. La vida de l'estudiant no és tan emocionant com podria ser. Jo, personalment, no mantinc cap tòrrida relació amb cap atractiva professora, ni trafico amb drogues, ni el meu pare és un borratxo, ni res de res. Un avorriment total.

Amaia, fot fora els teus pares de casa un cap de setmana d'aquests, que tinc enyorança d'aquelles nits de dents trencades i sofàs tacats.

dimecres 22 d’octubre de 2008

Son

De petit em pensava que la son era un gas que s'acumulava dins el cap després d'estar tot el dia funcionant, i que dormint l'expulsàvem.

Si començo a tirar-me pets, no m'ho tingueu en compte: és la son.

diumenge 19 d’octubre de 2008

Hola

No sé com ni per què, però alguna cosa m'ha fet pensar que no estic prou ocupat i m'ha empès a crear-me un blog.
Per tant, d'ara endavant dedicaré una part del meu temps a pontificar gratuïtament sobre tot allò que em vingui de gust sense risc de crear polèmica, donat que dubto força que la gent es prengui la molèstia de llegir-se les meves divagacions.

Posats a perdre el temps, aquesta pot ser una manera creativa de fer-ho.